Mercès per les vostres respostes. No pot ser que es pronunciï l'essa sonora en comptes de l'essa sorda perquè la majoria dels catalanoparlants té propensió a pronunciar la doble essa com si fos una essa simple i no pas geminada? Per tant, en alguns casos, és normal i lògic que es converteixi aquesta essa sorda en una essa sonora, puix que totes les esses "simples" entre vocals es deurien pronunciar aixì, és a dir sonores. Potser estic equivocat, però aquesta és la meva suposició.
Ep, que no t'enganyi la grafia, la essa sorda no és una essa geminada en el mateix sentit que «l·l» és una ela geminada, per més que una grafia que la representa sigui «ss». L'ela geminada realment la podem assimilar al so de dues eles, per exemple a l'hora d'escandir el mot «col·legi» sí ens surt /col-le-gi/. En aquesta anal·logia, la «ss» seria més aviat la «ll» (o la «ny»), dos grafemes junts que representen un valor discret i únic, que no es pot derivar de l'addicció de les dos lletres per separat.
Tin en compte que existeixen altres grafemes que representen el mateix so en català: «c» davant de e i u, i «ç» en les altres posicions, així com «s» a l'inici de paraula. No hi ha gaire gent, penso, que pronunciaria «caça» com /ca'za/ o València com /Valen'zia/, malgrat estar entre vocals. És més, la distinció crec que es manté també en bona salut en termes patrimonials, particularment quan d'aquesta distinció pot dependre la diferenciació entre dos paraules diferents (caça vs. casa, rossa vs. rosa).
Sí que és cert que la manca de distinció entre sordes i sonores és tipica de l'accent de les persones que tenen com a primera llengua el castellà, juntament amb altres trets com la confusió de vocals obertes i tancades i altres coses. Generalment la tendència és a aplicar-hi els fonemes més propers al castellà, que serien la essa sorda i les vocals tancades (pronunciant dons «rosa» com /róssa/), però és possible que la hipercorrecció faci també l'efecte contrari (pronunciant «rossa» com /ròza/). En general, el context permet que s'entengui, per la qual cosa no suposa un gran problema, i els catalanoparlants estem acostumats fins a cert punt a això, de manera que no ens adonem gaire quan passa.
Aquestes paraules, però, no són patrimonials sinó derivats cultes i el risc que hi hagi una confusió semàntica derivada de la mala pronunciació és molt minsa. En aquest context, també és possible que hi hagi jugat un paper l'analogia amb termes més nostrats, quan una paraula apresa en castellà passa al català. Així, si «prisión» és/prezó/, no serà «presión» /prezjó/?
En qualsevol cas, té poca importància si es diu /prezjó/ o /pressió/, /exprezjó/ o /expressió/... Tothom ho entendrà i, sovint, no notarà la falta ni el parlant ni l'interlocutor. Tot i que la pronunciació amb essa sorda trobo que és molt majoritària, el fet que suposi poc problema la tria d'una essa sorda o una sonora permet que de vegades es sonoritzi, particularment en cançons (on sovint la fonètica canvia contextualment, en qualsevol idioma) o en parlants no-nadius. Això no reflecteix cap tendència més generalitzable a sonoritzar totes les esses sordes inter-vocàliques, tanmateix, el català en té manta que es mantenen sordes fora d'aquests termes relativament recents de formació culta.
Nota personal: soc catalanoparlant nadiu, però, com més hi penso, més crec que de vegades les pronuncio sonores... Cas a banda seria «depressió», que pronuncio gairebé sempre com/deprezjó/.
PD: No sé si és la grafia o l'equivalència castellana (tenint en compte que el castellà nord-peninsular que fa de referència aquí té un so θ que gairebé sempre és equivalent en català a una essa sorda) la que fa això, però no crec que ningú pronuncïi «suposició» com /suposizió/, malgrat que està bàsicament en la mateixa posició que les paraules anteriors.
