La teva mare / ta mare
- Thread starter valerie
- Start date
Hola Valerie,valerie said:
Jo ho dic moltes vegades quan parlo amb amics o coneguts.
Mei
Hola Valérie,
Molt bon thread! hi ha moltes maneres de dir-ho segons el dialecte. És un tema molt interessant, a mi m'encanta!
En Català Central s'acostuma a dir oralment: ma'mare.
Els altres company/es segur que en saben més maneres!
A veure què diuen...
Molt bon thread! hi ha moltes maneres de dir-ho segons el dialecte. És un tema molt interessant, a mi m'encanta!
En Català Central s'acostuma a dir oralment: ma'mare.
Els altres company/es segur que en saben més maneres!
A veure què diuen...
A València es fan servir els possessius tipus "mon/ma/..." quan es vol expressar, a més de la possessió, algun vincle d'afectivitat (mon pare, sa mare, ta germana, ma tia, ta casa, sa casa...) mentre que els possessius tipus "el meu/la meua/..." s'empren en un sentit més genèric per a indicar simplement possessió.
Per exemple, "ma casa" és la casa on visc, mentre que "la meua casa" és una casa que em pertany, on no necessàriament hi visc.
Per exemple, "ma casa" és la casa on visc, mentre que "la meua casa" és una casa que em pertany, on no necessàriament hi visc.
Les utilitzo indistintament: "ma mare" o "la meva mare", "mon pare" o "el meu pare". Potser la forma "ma" s'utilitza més que la masculina "mon".
Al sud de Catalunya (tocant amb València), es diu "ma mare" o "la meua mare", "mon pare" o "lo meu pare".
Com a curiositat: aquesta és la lletra d'una cançó (popular?) que em cantava la meva iaia quan jo era petita: ton pare no té nas, ta mare és xata, i el teu germà petit té un nas de patata.
Al sud de Catalunya (tocant amb València), es diu "ma mare" o "la meua mare", "mon pare" o "lo meu pare".
Com a curiositat: aquesta és la lletra d'una cançó (popular?) que em cantava la meva iaia quan jo era petita: ton pare no té nas, ta mare és xata, i el teu germà petit té un nas de patata.
Noltros pronunciem "mu mare", és coriós..Laia said:Les utilitzo indistintament: "ma mare" o "la meva mare", "mon pare" o "el meu pare". Potser la forma "ma" s'utilitza més que la masculina "mon".
Al sud de Catalunya (tocant amb València), es diu "ma mare" o "la meua mare", "mon pare" o "lo meu pare".
Com a curiositat: aquesta és la lletra d'una cançó (popular?) que em cantava la meva iaia quan jo era petita: ton pare no té nas, ta mare és xata, i el teu germà petit té un nas de patata.
I per cert, quina gràcia, he estat pensant amb aquesta cançó des de que he llegit el fil i com a curiositat, aqui teniu un final alternatiu :
I el teu germà petit té el nas de rata!!!
Em consta que a la zona de Tordera es diu:
la meu'mare ! masc+fem ! ho havieu sentit mai?
la meu'mare ! masc+fem ! ho havieu sentit mai?
Jo també!
Em sembla que no ho he sentit mai...Roi Marphille said:
Mei
jejebelen said:I per cert, quina gràcia, he estat pensant amb aquesta cançó des de que he llegit el fil i com a curiositat, aqui teniu un final alternatiu :
I el teu germà petit té el nas de rata!!!
Molt bo, Belen No, però em recorda al famós cas de "casa meu". Vosaltres com ho dieu això?Roi Marphille said:
En Samaruc ha dit "ma casa"
La Belen ha dit "ca meva"
Em consta que l'ampurdan diu "casa meu" (no sé en quin thread, però en algun ho va dir)
Jo dic "casa meva".
Obrim un nou thread?
curiós...Laia said:jeje
No, però em recorda al famós cas de "casa meu". Vosaltres com ho dieu això?
En Samaruc ha dit "ma casa"
La Belen ha dit "ca meva"
Em consta que l'ampurdan diu "casa meu" (no sé en quin thread, però en algun ho va dir)
Jo dic "casa meva".
Obrim un nou thread?
jo també dic "casa meu" la majoria de vegades. També utilitzo "casa meva" si hi penso més o si m'adreço a segons qui.
Jo dic ma mare i la meva mare indistintivament... bueno, depèn de de què parlo, com i amb qui, potser... del registre, vaja. Però ara que hi penso, un dia a classe em van dir que el plural pràcticament no s'utilitza.... em va estranyar molt, perquè jo dic constantment mes ties, per exemple! ...Vosaltres feu servir el plural?
Per cert, reconec la gent del Vallès (almenys Sabadell) perquè diuen me mare!
Roi, tu ets d'Osona? Perquè tothom qui conec d'allà diu casa meu! Jo dic casa meva o depèn de com puc dir ca meva, però només de vegades.
Per cert, reconec la gent del Vallès (almenys Sabadell) perquè diuen me mare!
Roi, tu ets d'Osona? Perquè tothom qui conec d'allà diu casa meu!
Jo dic casa meva o depèn de com puc dir ca meva, però només de vegades.A Terrassa també ho diuen, oi? Tenen un accent peculiar...
Mei
Mei
Actualment només s'usen els pronoms possessius determinants àtons "mon", "ton" i "son" (i els seus plurals: "mos", "tos" i "sos") i els femenins "ma", "ta" i "sa" (i els seus plurals: "mes", "tes", "ses") davant de familiars (àvia, oncle, pare, mare, cosí, germà, fill...), vida (com en: "no ho he vist en ma vida") i casa (com en: "vaig a ta casa"). També s'usa el possessiu "nostre" i el femení "nostra" en "nostre Senyor" i "nostra senyera". El seu ús és molt general en tots els territoris de parla catalana.
Cal tenir en compte que, depenent de la zona, l'ús que se'n faça pot variar una mica: en alguns pobles no s'empren els plurals ("ma germana", però "les meves germanes"), en alguns altres els plurals de "mon", "ton" i "son" són: "mons", "tons" i "sons" ("mons avis" en compte de "mos avis", cosa que no és normativa), a les Balears el possessiu "ma" se sol pronunciar "mu" ("mu mare", en compte de "ma mare", cosa que tampoc és normativa), en alguns llocs no s'usen davant de "casa", "vida" o les dues... Però generalment s'usen com he explicat més amunt.
Ara bé, en la llengua antiga eren molt comuns davant de qualsevol nom, com en francès actualment. La llista completa de pronoms possessius determinants àtons és aquesta:
-mon/ma (plural: mos/mes): de mi (mon pare, ma mare, mos germans, mes germanes). Usat davant de familiars, vida i casa
-ton/ta (plural: tos/tes): de tu (ton pare, ma mare, mos germans, mes germanes). Usat davant de familiars, vida i casa
-son/sa (plural: sos/ses): d'ell o d'ella (son pare, sa mare, sos germans, ses germanes). Usat davant de familiars, vida i casa
-nostre/nostra (plural: nostres): de nosaltres (nostre pare, nostra mare, nostres germans, nostres germanes). Actualment només s'usa en "nostre Senyor" i "nostra senyera"
-vostre/vostra (plural: vostres): de vosaltres (vostre pare, vostra mare, vostres germans, vostres germanes). Actualment ja no s'usa
-llur (plural: llurs): d'ells o d'elles (llur pare, llur mare, llurs germans, llurs germanes). Actualment només s'usa al Rosselló i en la llengua literària
En la llengua poètica poden usar-se tots i davant de qualsevol nom, igual que antigament.
No és català informal, és perfectament normatiu i estàndard, demés que és una característica general de la nostra llengua. La meua recomanació és conservar-los en els usos actuals (bàsicament, davant de familiars, casa, vida, nostre Senyor i nostra senyera) en tots els registres.
Cal tenir en compte que, depenent de la zona, l'ús que se'n faça pot variar una mica: en alguns pobles no s'empren els plurals ("ma germana", però "les meves germanes"), en alguns altres els plurals de "mon", "ton" i "son" són: "mons", "tons" i "sons" ("mons avis" en compte de "mos avis", cosa que no és normativa), a les Balears el possessiu "ma" se sol pronunciar "mu" ("mu mare", en compte de "ma mare", cosa que tampoc és normativa), en alguns llocs no s'usen davant de "casa", "vida" o les dues... Però generalment s'usen com he explicat més amunt.
Ara bé, en la llengua antiga eren molt comuns davant de qualsevol nom, com en francès actualment. La llista completa de pronoms possessius determinants àtons és aquesta:
-mon/ma (plural: mos/mes): de mi (mon pare, ma mare, mos germans, mes germanes). Usat davant de familiars, vida i casa
-ton/ta (plural: tos/tes): de tu (ton pare, ma mare, mos germans, mes germanes). Usat davant de familiars, vida i casa
-son/sa (plural: sos/ses): d'ell o d'ella (son pare, sa mare, sos germans, ses germanes). Usat davant de familiars, vida i casa
-nostre/nostra (plural: nostres): de nosaltres (nostre pare, nostra mare, nostres germans, nostres germanes). Actualment només s'usa en "nostre Senyor" i "nostra senyera"
-vostre/vostra (plural: vostres): de vosaltres (vostre pare, vostra mare, vostres germans, vostres germanes). Actualment ja no s'usa
-llur (plural: llurs): d'ells o d'elles (llur pare, llur mare, llurs germans, llurs germanes). Actualment només s'usa al Rosselló i en la llengua literària
En la llengua poètica poden usar-se tots i davant de qualsevol nom, igual que antigament.
No és català informal, és perfectament normatiu i estàndard, demés que és una característica general de la nostra llengua. La meua recomanació és conservar-los en els usos actuals (bàsicament, davant de familiars, casa, vida, nostre Senyor i nostra senyera) en tots els registres.
A Ponent sovint (col·loquialment) és a l'inrevès: ma germà. Però només ho he sentit amb germà, amb pare no, la qual cosa reflexa el nivell de fossilització dels pronoms possessius atons.
El meu ús és utilitzar aquests possessius (els de possessor singular) davant de tots de familiars, en l'expressió "en ma/ta/sa vida", i en "Sa Majestat" i "Sa Altesa". Davant de "casa" no. I el plural de les formes masculines per mi és mons/tons/sons, no ho he sentit mai d'altra manera, a Catalunya.
Afegir que si bé "llur" no porta article en la llengua literària, sí que en porta a la Catalunya Nord, que és on es manté aquesta forma en la parla quotidiana.
. D'altra banda aquest "ma" (ja sigui en el masculí com en el femení) també es pot dir "mé": "mé mare", "mé germà". A l'altre fil diuen que només al Vallès però ho he sentit a molts més llocs (ma mare per exemple, que és del Penedès, ho diu).
Afegir que si bé "llur" no porta article en la llengua literària, sí que en porta a la Catalunya Nord, que és on es manté aquesta forma en la parla quotidiana.
I "ma cosí" també oi? Aquest fil en parla. Ho trobo el més normal del món, però no m'hi havia fixat fins ara
. D'altra banda aquest "ma" (ja sigui en el masculí com en el femení) també es pot dir "mé": "mé mare", "mé germà". A l'altre fil diuen que només al Vallès però ho he sentit a molts més llocs (ma mare per exemple, que és del Penedès, ho diu).Crec que és comú a tota Girona.
Se m'havia oblidat que també s'usa davant de formes de cortesia com "sa magestat" o "sa santedat"El meu ús és utilitzar aquests possessius (els de possessor singular) davant de tots de familiars, en l'expressió "en ma/ta/sa vida", i en "Sa Majestat" i "Sa Altesa". Davant de "casa" no. I el plural de les formes masculines per mi és mons/tons/sons, no ho he sentit mai d'altra manera, a Catalunya.
Afegir que si bé "llur" no porta article en la llengua literària, sí que en porta a la Catalunya Nord, que és on es manté aquesta forma en la parla quotidiana.
I "ma cosí" també oi? Aquest fil en parla. Ho trobo el més normal del món, però no m'hi havia fixat fins ara
Crec que és comú a tota Girona.
Mia, tua i sua són les formes antigues de meua, teua i seua (o meva, teva i seva), però actualment només es diuen a l'Alguer.No oblideu les formes mia i la reducció mi, a missenyora.