Pronunciació acord històric

gvergara

gvergara

Senior Member
Santiago, Chile
Castellano (variedad chilensis)
Hola,

He escoltat la conferència que en Carles Puigdemont va donar a Brussel·les fa alguns dies, i m'he adonat que va dir almenys dues vegades acord històric; tanmateix, no ha pronunciat la d final del mot acord, la qual cosa ha cridat la meva atenció, sobretot perquè la paraula que el segueix, històric, comença amb so vocàlic, em podríeu dir si això és un tret comú del català parlat estàndard?. A sota una de les oracions, el contexte: En Carles Puigdemont explica quines serien les condicions perquè pugui haver-hi acords/ negociacions amb els partits que necessiten el recolzament de Junts per Catalunya per a la propera presidència de l'Estat espanyol.

Perquè no estem parlant, o almenys nosaltres no en parlem, d'un pedaç per tirar endavant la legislatura i barrar el pas a la dreta, estem parlant que si hi ha acord, aquest ha de ser un acord històric.

Gràcies per endavant,

G.
 
    • Les paraules acabades amb -rt, -rd i -st s'haurien de pronunciar per regla general* amb una clara /t/ final. Malgrat això sovint s'elideix aquest so, de vegades fins i tot abans de vocal, quan no representa cap dificultat fonètica pronunciar-la. Així et pots trobar "acor històric", "par alta" o "has vis això?". No recomano aquestes pronúncies, però és cert que existeixen.

    * Hi pot haver excepcions en funció de la següent consonant. En els plurals -rts i -rds crec que és més natural no pronunciar la consonant del mig.
     
    Last edited:
    La pronúncia estàndar és "akòrt" (en oriental amb E neutra, com sempre). En general jo diria que sí es pronuncia, però el tema de menjar-se les consonants finals (tot i haver certes pautes generals segons la zona geogràfica) és bastant subjectiu o personal.
     
    Per aquí, el Regne de les Mallorques, des del segle IX, més o manco, cada mot es pronuncia en totes les seves lletres, hi hagi les que siguin.
     
    No se com ni perquè havia publicat aquesta resposta en un altre tema.

    Bon dia (de vesprada).

    D'aquest tema, de la pronunciació o no de la consonant al mig de dos consonants, trobe que s'ha parlat manta vegades. Hem/heu de pensar que el parlant del català oriental (actuals prov. de Barcelona, Girona i el nord de la de Tarragona) tenen més presència en aquest fòrums i als mitjans audio-visuals. A d'ells mai no els he sentit pronunciar aquest consonant al bell mig de dos més. Els valencians (crec que tots) si que les pronunciem: morts; acords; sants; etc. Desconec com ho fan els altres parlants del català occidental, però per altres casos, s'acostaran més al valencians que no als barcelonins. Vos contaré una anècdota personal. L'estació de Sants, com la pronuncien els de Barcelona: Sans. Jo era convençut que el nom li vendria del cognom d'algú: Sans, ben escrit deuria de ser Sanç; o bé vindria del nom d'algun rei medieval Sanç (castellà Sancho). Doncs bé la primera volta que vaig vore escrit el nom a l'estació em vaig quedar de pedra: escrit era Sants, però com podrien menjar-se eixa te. El significat del nom de l'estació canviava totalment, almanco per a mi.
    Els baleàrics he vist, per un participant anterior, que també la pronuncien aquesta te.
    Gràcies per l'atenció
     
    Jo parlo central i faig com diu el Dymn, dic la te d'acord en singular però no la dic en plural. I repetint uns quants camins això d'acord històric, no sé si se suposa que ho hauria de fer amb de però ho dic també amb una te.
     
    Si va seguida de sonora, normalment es sonoritza: bon cap de setmana, el gat dels collons... El que diria és que les vocals, tot i ser sonores per definició, simplement no participen del fenòmen.
     
    You must log in or register to reply here.
    Back
    Top